Egocentrismo en el Jazz

No hay cosa que guste más a los músicos de jazz que hacer referencia a su propio nombre para titular temas o discos. Sin sacar conclusiones socio-emocionales de ningún tipo, solo exponiendo la curiosa necesidad de mostrarse objeto y sujeto del acto creativo de estos artistas, he elaborado una lista con 50 ejemplos, entre temas y discos de autoría propia (se excluyen por lo tanto álbumes recopilatorios y otros tributos ajenos…). Seguramente hay casos discutibles y otros que no están. Se aceptan sugerencias.

1. Chick’s Tune – by Chick Corea
2. Milestones – by Miles Davis
3. Miles Smiles – by Miles Davis
4. Miles Ahead – by Miles Davis
5. Monk’s Dream – by Thelonius Monk
6. Monk – by Thelonius Monk
7. Monk’s Blues – by Thelonius Monk
8. Blue Monk – by Thelonius Monk
9. Monk´s Mood – by Thelonious Monk
10. Thelonius – by Thelonius Monk
11. Blue Trane – by John Coltrane
12. Soultrane – by John Coltrane
13. Gary’s Waltz – by Gary McFarland

Concert d’Octo Grup de Percussió

Divendres 16 d’Abril a les 21,30h a l’Observatori de les Arts 2010 de Tiana dintre la nit de percussió “De Bat a Bat”.

OCTO Grup de Percussió

Feliu Ribera
Ferran Carceller
Jose Vicente Espinosa
Marcel Pascual

Programa

Omphalo Centric Lecture – Nigel Westlake
Nagoya Marimbas – Steve Reich
Musique de Table – Thierry de Mey
Drumming (part 1) – Steve Reich

LLoc

Sala Albéniz
Av. Albéniz, nº 8
Tiana

El Vibràfon, el gran oblidat del jazz o instrument capital?

Cada època o context històric cultural té els seus propis instruments artístics i recursos tècnics. Podem posar el cas de la tècnica del fresc en l’edat mitjana, l’acer en les construccions del segle XIX o els ordinadors en l’art digital de finals del segle XX. En el cas de la música, l’instrument musical passa a ser un d’aquests aspectes tecnològics característics causants i resultants del mateix procés artístic. Així, trobem casos com els instruments de corda fregada en el barroc del detallisme, el piano en el romanticisme de la  envergadura de les passions, o la percussió en el segle XX de l’experimentació de noves sonoritats. Són, per dir-ho d’alguna manera, els instruments preferits, els que simbolitzen les aspiracions de cada temps mitjançant les eïnes de que es disposa en cada moment.

Si ens fixem especialment en el cas del jazz, un estil que pertany en la seva totalitat al segle XX, i que ha servit de germen de moltíssimes derivacions musicals tant en la música popular com en la de tradició més acadèmica, també podem intentar definir, encara que sigui d’una forma un pel vaga, quins son aquells instruments principals que han sigut bandera del que representa la música de cada moment. Podem dir que en les primeres etapes del jazz, desde els pioners estils de New Orleans dels anys 1910-20 fins la era del swing dels anys 30 els instruments de vent metall com la trompeta o el trombó i el clarinet van ser dels més importants; que la guitarra va ser cabdal en el blues; que durant el be-bop dels 40 el saxo va representar la modernitat i que aquest es va ampliar a a la complexitat del piano en el hard-bob, jazz cool o el jazz premodal, de la decada dels 50 i 60. En la decada dels 70 i 80 la fusió i les noves búsquedes van aportar nous instruments talismans com els sintetitzadors o el baix elèctric; i que a partir dels anys noranta fins l’actualitat, l’us de la música quasi totalment o completament electrònica o l’experimentació amb sonoritats històricament o teòricament allunyades del jazz com poden ser l’acordeó, l’arpa o l’steel drum ha simbolitzat la modernitat de la música.

No cal oblidar també que a part d’aquesta correspondència d’instruments insignia i èpoques, també hi ha hagut instruments que tot i no ser bandera de res en concret o passar en un segon pla segons l’estil, sempre han estat allà, d’alguna manera o altre, i que en el fons, han sigut cabdals i imprescindibles. Dintre aquesta categoria podem parlar de la bateria i el contrabaix, o els ja nombrats trompeta i piano. Però, ens oblidem d’algun? I el vibràfon? Ha sigut un instrument cabdal en la història del jazz? Representa algun moment artístic en concret? O, com intentaré explicar en aquest artícle, sempre ha estat, ja que ha nascut amb el jazz, ha passat per totes les èpoques i estils, però no ha acabat mai de ser concebut com un instrument indispensable, és a dir inoblidable?

10 moments d’Ok Computer

Com gairebé en totes les obres mestres artístiques, en el disc Ok Computer, que Radiohead va publicar al 1998, hi ha un equilibri gairebé perfecte entre forma i relacions estructurals de cada peça i de tot el disc en general, aspectes tècnics intrumentals o de producció, creativitat i risc estètic, compenetració de tradició i contemporanietat,etc. És a dir, una coherència global que el defineix com tants cops s’ha definit fins aquest moment, no cal tornar-ho a repetir.

 

Però el que m’agradaria ara és mostrar una faceta una mica més personal, subjectiva i íntima, que cadascú ha tingut que trobar en l’escolta d’aquest disc, per relacionar-s’hi d’una manera gairebé única, o en tot cas, és el que m’ha passat a mi. Em proposo, tot clicant, el següent enllaç, d’escollir 10 moments, instants o detalls que d’alguna manera sempre els esperes, ja que els coneixes, però mai et canses d’escoltar i sempre et continuen sorprenent i emocionant, per més concrets que puguin semblar.

 

Carmina Burana nº25, compàs 1, “el cop”

El material, la matèria, l’element, comença a trontollar lleugerament, prenent el bateg de les profunditats anacròniques i gairebé increïbles que el company empeny. Es precipiten, arrossegant-se en les més sensorials percepcions, tots els desitjos, plaers, frustracions, pors i dubtes. Cada cop més, tot sembla inevitable, irreconstruible i no es pot fer marxa enrere. Els cors, indecisos, es pregunten sobre el sentit de tot plegat, la pell comença a fondre’s amb l’aire, ballant al mateix pols que els timpans. El món i les persones comencen a convertir-se únicament en so. I de repent, una porció d’instant, de buit, de blanc, de res. L’univers, ara unificat en un sol lloc i moment, respira i absorveix la consciència del context. I esdevé l’explosió. El metall brillant, rodó i poderós retorna la consciència de l’existència a tot i tothom. El cop germinal crea de nou al món, els colors apareixen, inquiets, en tots els racons imaginats, els sentits aprenen de nou a relacionar-se, ens enamorem, viatjem, coneixem, i som capaços de pensar l’impensable i de fer l’impossible. Més tard, el so es va calmant, el tam recula feliçment, tornem a situar-nos, a definir-nos i a configurar el que som i el que ens envolta; però coneixent ara com d’inmens pot ser el teu gest.

Big Ideas: Don’t get any by James Houston (Nude by Radiohead)

Aquesta perla l’ha creada James Houston, estudiant de comunicació visual de Glasgow com a projecte final de carrera, basant-se en la cançó Nude, una de les més belles de l’últim disc dels d’Oxford, In Rainbows. I ho ha fet tot a partir de hardware i material informàtic divers i prehistòric.