El material, la matèria, l’element, comença a trontollar lleugerament, prenent el bateg de les profunditats anacròniques i gairebé increïbles que el company empeny. Es precipiten, arrossegant-se en les més sensorials percepcions, tots els desitjos, plaers, frustracions, pors i dubtes. Cada cop més, tot sembla inevitable, irreconstruible i no es pot fer marxa enrere. Els cors, indecisos, es pregunten sobre el sentit de tot plegat, la pell comença a fondre’s amb l’aire, ballant al mateix pols que els timpans. El món i les persones comencen a convertir-se únicament en so. I de repent, una porció d’instant, de buit, de blanc, de res. L’univers, ara unificat en un sol lloc i moment, respira i absorveix la consciència del context. I esdevé l’explosió. El metall brillant, rodó i poderós retorna la consciència de l’existència a tot i tothom. El cop germinal crea de nou al món, els colors apareixen, inquiets, en tots els racons imaginats, els sentits aprenen de nou a relacionar-se, ens enamorem, viatjem, coneixem, i som capaços de pensar l’impensable i de fer l’impossible. Més tard, el so es va calmant, el tam recula feliçment, tornem a situar-nos, a definir-nos i a configurar el que som i el que ens envolta; però coneixent ara com d’inmens pot ser el teu gest.